Us animo a participar en aquest fòrum, un cop hàgiu llegit l'article d'Anna Camps "Projectes de treball entre la teoria i la pràctica" (que teniu en el dossier de les classes del CAP), aportant reflexions sobre els avantatges i inconvenients que pot tenir posar en pràctica aquesta metodologia de treball a les aules de Secundària. Es tracta de fer-hi almenys una aportació i de rebatre, almenys un cop, algun dels arguments dels vostres companys.
Per participar-hi, cliqueu a "comentaris", escriviu el text que vulgueu aportar (incloent-hi el vostre nom) i publiqueu-lo.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
21 comentaris:
Després de llegir l'article de l'Anna Camps tinc més clara la relació entre teoria i pràctica en el treball per projectes. Però, sincerament, no n'acabo d'estar convençuda. Trobo que d'aquesta manera es poden treballar molt bé les quatre destreses bàsiques, però és possible introduir tots els continguts del currículum?
No estic segura que sigui la pràctica principal per a portar a l'aula, més aviat ho veig com una proposta complentària (sé que això mateix és el que es criticava a l'article)
Algú ha pensat en això?
En el recorregut que Anna Camps i Mundó fa pels diferents corrents teòrics sobre l’aprenentatge i ensenyament de llengües, és evident la inevitable defensa del treball per projectes, ja que ofereix una metodologia de treball que permet aplicar les lògiques conclusions en què conflueixen la majoria d’aquests estudis. No obstant, tots hem assistit a les escoles i institut a un procés d’ensenyament totalment diferent que sembla no haver-se plantejat mai cap d’aquestes conclusions. És per això que pensar en el treball per projectes significa trencar molts esquemes mentals entorn al concepte d’educació que la majoria de nosaltres tenim.
El treball per projectes, en primer lloc, permet aplicar la llengua a situacions concretes, que és la millor forma d’aprendre’n i a més dóna motius per motivar el discent a treballar i a ser capaç de recórrer el procés fins a arribar a l’elaboració definitiva de l’objectiu. Es tracta de portar a l’escola situacions reals i pràctiques a l’escola, cosa que poques vegades havien fet amb nosaltres quan érem alumnes. A més, en tot aquest procés hi ha un treball individual, que permet que l’alumne trobi i afronti les veritables dificultats d’un determinat tema; però d’altra banda, també hi ha un treball col•lectiu d’elaboració conjunta, que posa en comú aquestes dificultats i fa al grup autònom en les pròpies resolucions dels problemes. Trobo que és un pas molt important, en aquest sentit, en l’assumpció de responsabilitats del propi alumne, que permet fer-lo un individu autònom, però que ha de saber treballar en grup i ajudar-lo a avançar.
No obstant això, crec que el grup-classe pot condicionar i dificultar en alguns casos el treball amb projectes. Tot i això, també trobo que aquesta metodologia, pot diversificar els nivells de treball i permet una adaptació i una diversificació molt àmplies. No obstant això, cal un ambient de treball propici que de vegades pot resultar difícil d’aconseguir.
I aquestes dificultats provenen en molts caso de les administracions. D’una banda, perquè l’educació no està pensada per a aquesta forma de treballar, ja que els grups classe són molt amplis, amb 30 alumnes en molts casos, i això dificulta un coneixement profund de tots els individus i una complicació en les dinàmiques de treball. D’altra banda, els currículums dels diferents cursos de l’ESO són molt tancats, i això de vegades coarta l’autonomia del professor. Això, a més és encara més problemàtic al batxillerat, quan hi ha un examen comú amb una matèria molt concreta.
Tampoc no entenc com els llibres de text no s’orienten cap a aquest tipus de treball en projectes. De fet, un professor que treballi amb aquesta metodologia ha de dedicar-hi moltes hores, sobretot en els seus primers anys de professió. I no dic que no valgui la pena fer-ho, però les editorials podrien servir com a eina real d’ajuda al professor.
Quant a la gramàtica, trobo més difícil la seva aplicació en aquesta forma de treballar. Tot i que seria fàcil incloure-la en els exercicis d’elaboració del projecte. Caldria comprovar-ho en la pràctica. També es podrien intercalar les classes de gramàtica amb les del projecte.
Finalment, i això és el que trobo més interessant i més difícil alhora, el treball per projectes permet el treball interdisciplinar, tot i que comprenc la dificultat de treballar amb la resta de departaments. Crec que és la forma més efectiva per a que els alumnes aprenguin a utilitzar la vessant transversal de la llengua. Tot i això, caldria un compromís de tots el professors i una major implicació i coordinació dels departaments, que per les meves experiències, considero molt difícils d’aconseguir.
Antonio Luengo Bravo
per tant, dins de l'actual marc educatiu (tenint en compte l'administració, els currículums, el nombre d'alumnat a l'aula, etc.) creus que és viable o només pot ser-ho en unes altres circumstàncies?
L'article explica com crear un projecte en línies generals però crec que són molt més importants altres idees que hi apareixen al text.
Una d'elles és la idea de que la llengua s'aprèn mentre s'utilitza perquè és un procés interactiu i és en aquesta interacción on s'adquireix més profitosament l'aprenentatge de qualsevol llengua. Aquesta idea hauria de servir per donar un nou enfocament a la matèria de la llengua catalana i castellana i fer-les més interactives, cosa que no ha sigut normalment així.
Una altra idea important és donar un objectiu a allò que es fa. En el meu cas, jo recordo que sempre he fet exercicis i he estudiat normes gramaticals sense que el professor donès cap objectiu important i això no motivava gaire al conjunt de la classe.
Penso que el treball per projectes dins l’àrea de llengua és interessant per diversos motius.
En primer lloc, motiva els alumnes i els fa adonar-se que allò que fan té una utilitat real, relacionant els conceptes teòrics, aplicant-los i assumint-los. (Qui no ha pensat mai que un exercici no serveix de res o que allò que es treballa a classe no serveix de res a la vida real?) En segon lloc és útil per treballar el procés de creació d’un text. Sovint a classe, només s’avalua el treball final que entrega l’alumne i el professor no incideix al procés de creació. Això fa que el resultat acostumi a ser fruit de les aptituds i del coneixement previ de l’alumne i no d’allò treballat a classe. El treball per projectes pot ser una bona manera de centrar-nos en una avaluació formativa.
No obstant això, veig el treball per projectes més com una eina per treballar certs aspectes de l'assignatura, que no pas com la base de la planificació del curs.
SARA MARAVER
En l'article d'Anna Camps se'ns parla del treball per projectes dins l'aula. Aquesta autora defensa aquesta forma de treballar a l'aula ja que permet connectar el mòn real amb allò que s'ha de treballar a classe. Aquesta autora ens diu que aquest sistema permet un procès d'aprenentatge actiu durant tot el procès de ensenyament d'aquell item determinat. L'individu és capaç d'interioritzar els aprenentatges poc a poc fins a ser capaç de dur-ho a terme de forma autònoma. A mès a mès, l'avaluació tambè forma part del procès d'aprenentatge ja que tot està lligat. El que permet aquest sistema és un aprenentatge de la llengua de forma significativa. Tot aquest sistema permet una producció global amb una intenció comunicativa. Permet que s'incloguin treballs molt variats i diversificats. El que pretèn és aconseguir una forma global de tot el treball fet. La finalitat de l'activitat acaba donant-los un sentit. Per tant, l'ús de la llengua és funcional. Per altre banda, tambè ens mostra alguns dels inconvenients d'aquest sistema. Ella ens diu que aquest sistema de treball pot descol·locar una mica al principi ja que no prescriu que s'ha de fer en cada moment i com s'ha de treballar. A mès,la representació de la tasca i l'aprenentatge no és estàtica i va evolucionant al llarg del procès. Aquest punt en certs moments pot semblar bo, però hi ha altres moments en que descoloca als alumnes i no saben que estàn fent. Llavors s'ha de parar la classe i mirar que es vol aconseguir. Aquest sistema ha d'estar controlat per algú que sàpiga que s'ha de fer ja que els alumnes sols no ho poden gestionar i així s'evita que l'aprenentatge sigui nomès un procès de dir coneixements. S'ha de dominar tots els elements que conformen el tot per poder treballar d'aquesta forma. Per altre banda, qualsevol text té multiples aspectes per treballar i millorar. Molts cops aquest sistema sembla que no segueix una lògica de continguts ja que l'aparició és esporàdica i sembla que sense gaire relació.
En conclusió, l'autora defensa aquesta forma de treballar, tot i que tambè veu els punts febles i difícils. Jo crec que pot ser una bona forma de treballar ja que permet conectar tot el que es vol fer amb un aprenentatge mès significatiu.
SARA MARAVER
En resposta a Anna Lite, jo volia dir que crec que és una bona forma de treballar ja que permet connectar el mòn real amb allò que s'ha de treballar en l'aula. Com ja he dit al meu comentari, crec que és un aprenentatge més significatiu que el simple fet de seguir un llibre de dalt a baix sense plantejar en la funció real d'allò que s'està ensenyat. Tot i que, per altre banda, pot ser difícil aconseguir que els alumnes entrin en aquest dinàmica, al principi, ja que no estàn acostumats a aquesta forma de fer.
Des del meu puunt de vista, malgrat les dificultats, que ja he reconegut que hi existeixen, i que vosaltres hi heu apuntat, crec que hem de lluitar contra elles si realment apostem per aquesta forma de treballar. L'administració no ha creat una educació destinada a aquesta forma de treballar, i nosaltres nedarem a contracorrent segurament, però caldrà que entre tots els que ho fem plantem la llavor per a que s'extengui. Es tracta de l'EDUCACIÓ de moltes persones a les quals haurem d'acompanyar.
És més, crec que s'hauria de començar a treballar d'una altra manera ja en l'educació infantil i deixar de banda les fitxes que suposo que tots hem de patir. Hauriem d'abolir la idea que l'educació és una fàbrica de fer persones. Nosaltres som joves i potser ens acabarem cremant, però arribarem frescos com per fer coses així.
GEMMA MARTÍNEZ SAGRERA
A mi l'article m'ha servit per a entendre amb més profunditat el perquè dels treballs per projectes. Un cop entesa les bases teòriques que hi ha darrere, em sembla encara un cosa més interessant de fer i,possiblement, la manera més lògica de posar en pràctica l'ensenyament de la llengua a classe. M'agrada el concepte de treball per projectes perquè té en compte fonaments teòrics de diferents disciplines: ciències del llenguatge, psicologia cognitiva, psicologia socio-cultural i la teoria de l'activitat. Els treballs per projectes engloben les conclusions extretes de totes elles i les combina de tal manera que qualsevol altra forma d'ensenyar sembla totalment inadequada.
Amb tot això vull dir que els treballs per projectes tenen en consideració premisses com les següents (i cito del text):que el més important és que els nens aprenguin a usar la llengua per a fer coses, que la interacció amb el grup permet a l'individu fer coses més difícils de les que podria fer sol, que l'aprenentatge es produeix durant el procés de composició escrita (que és sempre l'objectiu final dels projectes), que la capacitat d'escriure en situacions d'ús diverses no es pot donar si no és en situacions de producció contextualitzades, que és a partir de l'activitat estretamentlligada a una intenció que l'aprenentatge de continguts és significatiu, etc...Premisses, totes elles, que semblen del tot normal i lògiques però que l'ensenyament que nosaltres vam rebre no tenia en compte.
En conclusió, considero l'argumentació a favor del treball per projectes que en fan els seus impulsors molt encertada i raonada. M'agradaria, però, veure com es posa en pràctica tot plegat perquè com diu l'Antonio hi ha una sèrie de dificultats, conegudes per tots, que poden significar el fracàs de la teoria.
Primer una petit resum del que es comenta a l'article proposat. El treball per projectes preten fomentar entre els alumnes un tipus diferent d'aprenentatge, centrat en les seves pròpies motivacions, on els propis alumnes es questionen un tema d'estudi, fan una cerca d'informació (llibres, revistes, enciclopèdies, internet, etc) reelaboren aquesta informació i la sistematitzen.
Aquesta metodologia novedosa em pareix molt bona, però sempre que es tinguen molt clar els objectius. Els análisis, la lectura i el.laboració de textos, les pròpies conclusions, l'avaluació, no ha de ser gratuita. El que vullc dir que em pareix molt bé que es vullga treballar d'aquesta forma però sempre que tant l'alumne com el docent tinga molt clar cap a on va enfocat aquest treball. Ho dic perquè per la meua experiència a les classes em done compte que potser els alumnes (en el meu cas, de segon de Batxillerat) sabrien fer més o menys un arxiu de personatges, un reportatge o un futllet, però no tinc tant clar que això ho sàpiguen aprofitar per a construir textos més complexos i que els seran més útils a la vida (comentaris de text de les PAU, textos argumentatius, per exemple). Jo crec que l'objectiu d'aquests projectes, i sobretot a l'ensenyament de la llengua, han d'estar enfocats a "pràctiques" habituals de la gent. Resumint (i potser portant les coses a l'extrem) potser els alumnes ixiran de l'institut sabent la història de Sant Jordi representada a classe amb titelles, però potser ningú l'ensenyarà com s'emplena un instància per a sol.licitar ajudes a la Generalitat. En aquest sentit estic d'acord amb l'Anna Lite, està per demostrar si els currículums estan ben plantejats i es els continguts "bàsics" del currículum estan presents a les classes i acaben essent part dels coneixements dels alumnes i dels futurs ciutadans.
En defitiniiva, el que vullc dir és que el nivell de concreció en aquest tipus de treball ha de ser màxima i exigeix una gran implicació del docent. I això, com podem suposar, és una arma de doble fil
Perquè no veure les avantatges de la programació i treball per projectes? Perquè conformar-se amb un ensenyament allunyat de la realitat? Perquè no solventar els obstacles que poden sorgir en la seva aplicació?. Si tots hem llegit l’article i tots estem més o menys convençuts de les seves coses bones, tot i els dubtes que genera la seva posada en marxa, desenvolupament i efectivitat voldrà dir que s’ha d’aprofundir més i conèixer com funcionen els centres educatius que treballen per projectes.
Tal i com comenta l’Anna Camps en aquest article, el fet de treballar per projectes permet centrar-nos en l’aprenentatge significatiu i valorar les diferents habilitats dels estudiants.
Personalment, penso que aquesta manera de treballar pot ser molt positiva per motivar als alumnes a participar a classe i perquè aprenguin a treballar en grup. D’aquesta manera els alumnes veuen el que es treballa a l’aula com un feina molt més pràctica i útil. Per altra banda, els alumnes ho detecten com un activitat diferent i més dinàmica i els crida l’atenció, la qual cosa és molt positiu.
El treball per projectes ajuda a integrar diferents continguts i branques de la matèria en una mateixa activitat. No obstant això, com heu comentat, aquest mètode de treball té certs inconvenients com ara que comporta molta feina per al docent o que no sempre es poden incloure tots els continguts que li interessa al docent. Aquest fet fa que s’endarrereixi el programa, tot i que és positiu utilitzar una altra manera de treballar.
El que sí que trobo molt important, tal i com comenta el Vicent, és la preparació del projecte. És a dir, tot ha d’estar totalment pautat i organitzat, amb els objectius i les activitats ben definides, ja que sinó, a l’hora de dur-lo a terme no aconseguirem res del que ens havíem proposat.
Per altra banda, també volia comentar que estic totalment d’acord amb la intervenció de l’Antonio pel que fa al tema de que les editorials podrien incloure algunes activitats per projectes, ja que d’aquesta manera seria molt més fàcil per al docent (en qüestió de temps) i es podria treballar molt més d’aquesta manera.
Per últim, només volia dir que penso que s’ha d’intentar intercalar el treball de programació amb el llibre amb els treballs per projectes.
Veig que està animat, aquest fòrum!
Els projectes tenen tots els avantatges que heu dit i també molts dels inconvenients; és cert que és difícil treballar amb mètodes que no tenen res a veure amb les pràctiques docents habituals a les aules, però també és cert que val la pena provar-ho i, si no ens hi sentim còmodes, sempre podem abandonar el mètode.
La veritat és que els avantatges que heu anat desgranant provenen, de moment, de la teoria; aquests avantatges es multipliquen quan es posa en marxa un projecte (sempre que estigui molt ben fonamentat, preparat i pautat, és clar), perquè pots copsar les reaccions dels alumnes, la manera en què aprenen, els canvis en la dinàmica de l'aula... Jo, sempre que faig un projecte em fa la impressió que descobreixo uns nous alumnes, amb unes habilitats i competències molt diferents del que sembla aparentment. D'altra banda, també en la posada en pràctica dels projectes, un s'adona que cal treballar a fons en la preparació de l'avaluació i introduir moments de sistematització dels continguts perquè si no hi ha la sensació de dispersió. Però tot això també s'està investigant (l'Ana María Margallo va fer la seva tesi sobre aquest tema).
Sobre si és viable o no treballar per projectes sempre a les aules o bé tenir-ho com una metodologia complementària, crec que cadascú ha d'anar trobant el seu equilibri; és evident que els primers anys d'exercir la professió no es pot tenir tants recursos com per incloure tots els continguts en projectes (tot i que ja us adonareu de la quantitat de continguts que es treballen en un mateix projecte) però també és important no tenir por, llençar-se i provar-ne algun (un cada curs escolar, per exemple; o repetir-ne un durant diversos anys per anar millorant-lo).
El que us recomano, també, és que de moment poseu en pràctica projectes que ja han estat proposats (en podeu trobar a "Seqüències didàctiques per aprendre a escriure", de Graó; o a "Seqüències didàctiques per aprendre gramàtica", també de Graó; també en xarxa: a la pàgina http://www.pangea.org/gretel-uab (a l'apartat Made in Gretel (exemples de projectes; aquests darrers van ser elaborats en una assignatura d'un master virtual sobre literatura infantil i juvenil).
Llegint les aportacions dels meus companys, m'ha sobtat adonar-me que, fins al moment d'escriure això, semblo ser l'única que ha tingut professors de llengua que ensenyaven mitjançant projectes.
En el meu cas no es va fer amb el currículum de tot el curs, i jo personalment no crec que sigui viable ni recomanable. Però per a ensenyar a escriur, tal com concreta l'Anna Camps, crec que és la millor opció, perquè realment l'alumne entén que el que està aprenent té uns objectius que van més enllà d'aprovar l'examen.
Es poden fer, concretament, diversos projectes breus per a explicar i practicar les tipologies textuals. Els textos argumentatius es poden treballar mitjançant una carta al diari, sí, però l'objectiu, sobretot al primer cicle, pot ser simplement una activitat lúdica a classe: "Aprendrem a descriure bé i ens descriurem els uns als altres per a jugar a endevinar-nos".
El que vull dir és que és cert que el currículum no dóna lloc a fer projectes gaire extensos ni allunyats "del que toca", però la idea del projecte es pot adaptar moltíssim. No té perquè ser tan difícil treballar la llengua d'aquesta manera, oi?
El que és cert és que hi ha àrees de la llengua que no sé com es poden convertir a un projecte d'aquest tipus. Tampoc sé si cal o seria efectiu fer projectes sobre el complement directe.
El trabajo por proyectos presenta la ventaja de que el alumno puede aprender mientras está en pleno proceso de producción del proyecto propuesto. Imaginemos que el proyecto consiste en que los alumnos redacten un cuento colectivo. Pues bien, todos los estudiantes interactúan entre ellos para dar forma al cuento. Esta interacción es fundamental para el aprendizaje del alumno. De hecho, Vigotski otorgó un papel primordial a la interacción social en el desarrollo cognitivo del alumno. Manifestó que no había pensamiento cognitivo (aprendizaje) si no había sociedad (interacción). Así pues, en el proceso de producción, en este caso del cuento colectivo, los alumnos aprenden (planificación, narración, revisión) durante el proceso del proyecto.
El trabajo por proyectos tiene la ventaja de motivar a todos los alumnos en la producción del proyecto seleccionado. Algunos alumnos presentan una falta de motivación notable ante las unidades didácticas tradicionales. Es decir, estoy haciendo las prácticas en un instituto, IES Ferran Casablancas, donde se aprecia que los alumnos tienen muy poco interés en las tareas que se les propone. La profesora les hace un control de lectura cada semana (4 capítulos) y la mayoría lo dejan en blanco porque no se leen la novela, Tormento de Galdós. Sin embargo, una unidad didáctica colectiva en forma de proyecto haría que toda la clase se involucrara e interactuara entre sí con el fin de acabar el trabajo propuesto. En la observación de las clases, se aprecia que les motiva trabajar en grupo. Así que si se les propusiera realizar una narración (cuento, relato, etc.) colectiva todos los alumnos de la clase se involucrarían y aportarían sus ideas y se sentirían útiles en la concepción y realización del trabajo final.
Por último, estimo que la unidad didáctica en forma de proyecto tiene el inconveniente de la evaluación. Es decir, parece complicado evaluar a los alumnos en un trabajo colectivo en forma de proyecto. Se necesita mucho tiempo para evaluar todo el proceso de aprendizaje de cada alumno en la composición del proyecto. Puede resultar difícil valorar el grado de implicación, trabajo y conocimientos adquiridos por parte de cada alumno cuando se trabaja en grupo. La evaluación no debe ser sólo individual, sino que se debe tener en cuenta el trabajo hecho por todo el grupo. En suma, puede ser complicado llegar a valorar el trabajo y los conocimientos adquiridos por parte de cada alumno en el proceso de elaboración de una unidad didáctica en forma de proyecto colectivo.
pues, por parecer, paréceme una practica de lo más recomendable para llevar a los alumnos al escribir y también —por qué no— al leer. está difícil emplearla para la enseñanza (por poner) de la sintaxis. que seguro que, en enseñando el escribir, se puede aprovechar para hablar de alguna que otra estructura gramatical (como el que no quiere la cosa).
pienso, a todo esto, que hay un absurdo en la sintaxis que con doce años cuesta salvar. imagino que el alumno llega allí, a clase, llevado por inercia o mandado o no se lo plantea, pero acaba allí (en el mejor de los casos) para tratar de comprender el nombre compuesto, propio o su sintagma. claro que tiene que hacer el esfuerzo por habituarse al manejo del conceto astracto, pero, como muchos compañeros han dicho y dicen, si te cuentan que en lo alto de la montaña hay una fuente de aguas cristalinas cuando te mueres de sed, subirás con alegría, cuando menos (dígase con otra disposición del ánimo): «connectar el mòn real amb allò que s'ha de treballar a classe» resulta esencial (en este sentido). digo yo.
en efetto, el trabajo hay que hacerlo.
por farragoso que pueda resultar, cabe aprender el sacrificio (el esfuerzo, la fatiga, todo eso, un todo que, válgame Dios, más nos vale que vaya acompañado de una buena razón tras de sí si no queremos que desistan antes de tiempo —quiero decir—.
eso, en definitiva, es con lo que me quedo (en última instancia) de la tal propuesta: hacemos tal cosa porque sirve para tal otra y se demuestra como el movimiento (andando). y el alumno lo ve con sus propios ojos y juzga si resulta o no necesario y tal.
Laura Saavedra Ruiz
No dejamos de oír en un lado y en otro que el sistema de educación que tenemos, recibimos e incluso ofreceremos nosotros mismos, quién sabe cuándo, debe de cambiarse. La cuestión es ¿cómo? Y la respuesta puede extraerse del artículo de Anna Camps. ¿Por qué no se implanta el método de enseñanza por proyectos? Imagino que son pocos los profesores de secundaria que actualmente utilizan este método, pero si lo hicieran quizás verían un cambio en el aprendizaje del alumno. Creo que no se debe pensar tanto en lo qué se enseña, sino qué métodos se utilizan para hacerlo. Claro que es importante el aprendizaje de la lengua, es más, creo que es la materia primordial ya que sin el conocimiento de esta es imposible el desarrollo de las demás, pero la enseñanza de ésta, basada únicamente en los conocimientos teóricos, no es la mejor manera de motivar al alumno a interesarse por la lengua. Planteando ejercicios en el que la interacción es obligatoria ( trabajos en grupo) se está empleando ya el uso de la lengua, no creo que se aprenda hablar correctamente sin ejercicios orales, ni que se aprenda a argumentar sin ejercicios prácticos de redacción de relatos breves, pequeñas historias y demás.
No obstante, no se debe olvidar que los conocimientos teóricos son necesarios para el aprendizaje en sí de cualquier materia, crear un hábito de estudio y esforzarse es primordial en el mundo de la enseñanza pero el empleo del trabajo por proyectos no pretende elidir esto.
El trabajo por proyectos es una metodología que, si es llevada a cabo con criterio, potencia el aprendizaje 100% significativo. Para los alumnos y también para el profesor, claro.
Pero esta metodología implica una nueva manera de hacer, un cambio en los usos tradicionales del profesorado y, como todo lo desconocido (o sencillamente que va en contra de la inercia), genera dudas, inquietud e incluso rechazo.
Yo he visto trabajar por proyectos en otras etapas educativas (infantil y primaria) y he comprobado la chispa que provoca esta metodología en los alumnos, los maestros, las familias... Me parece increíble que se pueda volver a antiguos usos después de haber trabajado por proyectos, especialmente en el área de elngua y literatura donde los proyectos tienen tantos recursos al alcance.
Sin embargo, también valoro que las buenas prácticas educativas son buenas prácticas con independencia de la metodología así que cuando un profesor tiene un grupo de alumnos determinado debe valorar por encima de todo cuál es la metodología que mejor se adapta a ese grupo en concreto.
Por otro lado, mi experiencia estos días, con un grupo de bachillerato nocturno en el que la característica más recurrente en el absentismo y la heterogeneidad, ha sido breve por lo que no hemos podido implementar una secuencia de este tipo.
Como una de las premisas de estos post, debe ser la discusión me guataría aportar algo al debate acerca de las dificultades de implementar esta metodología en el ámbito curricular actual. Una de las cuestiones que generan más dudas en el profesorado suele ser la difucultad de concretar objetivos y compeencias específicas de un proyecto, ya que realmente los proyectos en ocasiones aumentan o reducen su calado en función de la dinámica de clase. Y no creo que esa variabilidad sea evitable, ni siquiera con el uso de un libro de texto específicamente hecho por proyectos. El currículo oficial, que tenía sentido cuando la cosa trataba sobre objetivos y contenidos, resulta un tanto absurdo cuando hablamos de competencias, por lo menos eso es lo que me parece.
un saludo, felices fiestas para todos/as
Bueno, la de antes soy yo, es decir, Ana Blasco.
Bueno, la de antes soy yo, es decir, Ana Blasco.
Publica un comentari a l'entrada